Al cap de poc som al Coll de la Gallina (Km 77) i fent camí trobem uns esglaons de pujada al Santuari de Canòlich que semblen estar fets a mida dels cavallers de l’Edat mitjana !!! però anem gaudint del paisatge i passat el poble de Fontaneda (Km 82) ens entretenim veient treballar un tractor segant un camps entre penya-segats. Badant badant ens despistem del camí sense veure un canvi de sentit i varem haver de recular i buscar-les de nou. Van ser 15 minuts perduts, però com va dir en Manolo, “ésto es el tiempo que se tarda en ducharse o ir a .....”
Arribem a Sant Julià de Lòria (Km 86) i en Manolo diu: “ostras, si es tu parienta, si mi mujer me diera un beso así, hago la carrera entera corriendo”. Al control hi ha el mateix voluntari que el dia anterior em va lliurar el dorsal i les bosses i amb qui l’haviem fet petar una estona i va estar content de retrobar-me. Recordava que jo li havia explicat que el meu plantejament de cursa era anar passant els talls de pas, control a control i veure que recordava això va ser una injecció de moral molt important. D’altra banda, i com deia el meu company de cursa, fins ara sumàvem Km, a partir d’ara havíem d’anar restant, ja teníem la meitat de la cursa!!
Aquí haviem de travessar la carretera i ens va indicar el camí per anar al següent control: Naturlàndia, i cap amunt, que falta gent. A l’arribada al camp base (Km 90), sessió fotogràfica com està manat. El sol començava a apretar de valent però no ens vam posar crema protectora i varem acabar com dues gambes, en Manolo una mica preocupat per què li diria la seva dona.
Arribem a Llumaneres a les 12.50, aquí tornem a tenir sessió fotogràfica, és el darrer punt on es pot accedir en cotxe fins arribar a Pas de la Casa.
Els Cortals de Manyat tornen a ser un punt especial perquè tornem a retrobar el recorregut de l’any passat, que no deixarem fins al Refugi de l’Illa. Vaig xerrant, veient i pensant en tot el que m’envolta. Anem bevent i ens anem remullant a tots el corriols que trobem, la calor apreta i arribant al refugi ens trobem en Tomàs que baixava en comptes de pujar dient que plegava, que marxava cap a Andorra, però al cap de mitja hora ens va agafar i va dir que si es podia afegir a nosaltres continuava. Diu que no sap què li ha passat, que havia perdut les forces i les cames no li responien ni per pujar ni per baixar, però ara ja s’havia recuperat i si el nostre ritme de pujada no és molt ràpid, s’apuntava. En Manolo li respon que tranquil, que en Víctor és qui marca el ritme i és perfecte per acabar l’aventura. I així és com, en comptes de dos, ja en som tres per continuar fins al final.
Arribem al refugi de l’Illa (Km 118). Aquí en Manolo es troba amb un inconvenient excepcional: En aquest tipus de curses, els peus pateixen i és normal que perdis ungles o que et surtin butllofes, però ja no és tan normal perdre un queixal, que és el que li va passar menjant una oliva. La mossegada va ser tan forta, pensant que no tenia pinyol, que va perdre un tros de queixal. Aquí els voluntaris ens diuen que per anar bé, caldria que arribéssim amb llum de dia a la Portella Blanca perquè es tracta d’un tram una mica complicat (je, je, je) després de la baixada de la Margineda, no creiem trobar cap tram tant tècnic, ja no ens espanta res de res. Abans d’arribar-hi passem per la Cabana dels Esparvers (Km 122) i en Manolo em pregunta sobre els caus que anem trobant pel camí. Li responc que són de marmotes però no les coneix. Més endavant, ens en trobem un parell i també una guilla, que se’ns planta davant observant-nos ...
Creiem que fins arribar a Pas de la Casa tot era baixada, però ens trobem amb la sorpresa de dues pujades i pensem que arribarem més tard del previst, però val a dir que va ser més de cap que no de cames i és que com diu en Manolo: “solo con mirar el Peine del perfil se te ponen los pelos de punta, y éso que voy rapado al cero, ... y Tomás decía que éste tramo era en redondo, sin subidas... “, però bé, potser és que no calia posar-hi una altra punta a la pinta”.
Truco a la Mercè per avisar-la que potser arribariem sobre les 3 o les 4 de la matinada.
Abans de començar la baixada cap a Pas de la Casa, ens trobem amb un estranger a qui bategem com el “guiri simpàtic”, un personatge simpàtic, amable i que corre com una llebre i que a la baixada ens treu més de mitja hora. Finalment arribem a les 00.15 del diumenge al pavelló (Km 131) on ens espera la Mercè, que no va creure el que jo li deia i va fer els seus càlculs. Allà tenim fisio, podòleg, dutxa, menjar, matalassos i mantes per dormir, i només mengem però el guiri simpàtic es queda a dormir. Pensem que no el tornarem a veure més, però va arribar a meta abans que nosaltres !!!
Sortim d’aquí en baixada, però lo bo dura poc i aviat enfilem cap el coll de Rebaixant de Maià, sense camí fet, sobre l’herba, i dalt trobem els voluntaris davant d’una foguera per fer passar el fred. Apareix el primer tram de boira, cosa que fa que haguem d’anar amb més de compte per no perdre el camí i aquí comencen els primers problemes entre el meu cos i el meu cap. Poc després de la sortida, és a dir, ja fa molt d’això, tenia petites molèsties en un peu, però estava controlat. Ara però em tocava la moral un genoll i decideixo de prendre un ibuprofè, que em va sentar fatal pel poc que havia menjat i que em fa treure el poc que tinc a l’estómac.
Al refugi de la Vall d’Incles (Km 143) intento menjar una mica de caldo amb arròs però no m’entra gaire res, estic una mica “tocat”. Sortim en pujada, tinc la sort de conèixer be la zona i això fa que surti animat mentalment, però és molt important el suport anímic que rebo dels dos meus companys d’aventura. Anem fent, pas a pas, marcant jo el ritme de pujada, perquè segons un pacte no escrit entre nosaltres jo era qui a totes les pujades marcava el ritme. Fins a la Cabana Sorda pujo bé (Km 147), tinc l’estómac controlat i ja no trec res, però a canvi de no menjar ni quasi beure. Tot i que sabia que ja no quedaven gaire pujades, en sortir del refugi el cap i el cos em diuen “PROU” i els dic als companys que continuïn perquè necessitava descansar, que ja els agafaria més endavant.
És en aquest moment quan te n’adones dels vincles que es poden crear en una cursa d’aquesta duresa ja que tots dos van dir que “o continuamos los tres o ninguno, pero solo no te quedas”. En Manolo va dir que el que tenia era “una pájara del copón por no comer ni beber, pero ésto lo arreglamos entre los tres, tu come y bebe que de tu mochila nos encargamos nosotros” i em va donar beguda isotònica i barretes energètiques de cereals de les que duia ell, perquè era el més semblant al menjar normal i així em van fer que continués marcant el pas. No era lent, era més aviat el d’un cargol reumàtic, i val a dir que probablement sense ells no sé si hagués pogut arribar al final dintre de temps. Per primera vegada he viscut una sensació que fins ara el meu cos no havia experimentat. El cop de ma que vaig rebre de tots dos va ser totalment desinteressat, ells no tenien res a guanyar, al contrari, els vaig fer perdre temps, però està demostrat que a vegades, el temps no és tan important com la camaraderia que es crea al llarg de les hores de cursa.
Un altre punt important que va tenir en compte en Manolo: “si hombre, te dejo aquí i qué le digo yo a tu parienta cuando la vea...” També en Tomàs reconeixia que si havia arribat fins aquest punt era gràcies als dos i “los tres o nadie”.
A poc a poc em vaig anar trobant millor i abans d’arribar a la collada dels Meners (Km 154) vaig demanar que em tornessin la motxilla, no fos cas que ens desqualifiquessin ... i igual que en l’edició anterior, quan vaig trepitjar el coll, les llàgrimes van tornar a sortir dels meus ulls, era tanta la felicitat que sentia en aquell moment per tenir la sort de trobar-me fent aquesta cursa, pel suport de la meva família, deixant-me fer aquestes animalades, pels companys de travessa, per saber que ara només em quedaven 16 Kms de baixada i que, com deia en Manolo “aunque me rompa una pierna llego arrastrándome, pero llego”.
A Sorteny de nou (Km 159) la darrera sorpresa, una immensa alegria i una gran dosi d’ànims, el mateix voluntari que em reconeix i molt content de veure’m allà em diu: “recorda quin era el teu objectiu divendres: anar passant talls de pas. Doncs bé, aquest és l’últim, no te’n queda cap: D’aquí a la meta”.
I així va ser com, després de 55 hores i 9 minuts, a les 15.09h del diumenge 17 de juliol de 2011, vaig tenir una rebuda digna de qualsevol corredor d’elit, encara que crec que tots els que varem arribar a la meta ens ho mereixiem tant com el primer i potser l’últim encara més per la seva constància i l’esforç per arribar. I segurament, com va dir en Tomàs, vam gaudir més que el primer, perquè vam estar moltes més hores.
Jo també sentia que, un any més, com deien la Valérie i en Gerard, seria FINISHER, seria el rei del món, del nostre món particular, la MUNTANYA.
Gràcies a ells, la Valérie i en Gerard, als 267 voluntaris, especialment al meu voluntari, als metges, fisios, podòlegs, policies, ... que encara que no vaig necessitar dels seus serveis sé que estaven al peu del canó esperant-me, per si calia i els necessitava. Gràcies a en Manolo i en Tomàs, per compartir aquesta experiència amb mi, i a qui sí que vaig necessitar i sobre tot gràcies a la Mercè, ja que sense el seu suport, ànims i sacrifici jo no seria uns dels tants reis del món de la muntanya.
RONDA DELS CIMS
15, 16 i 17 DE JULIOL DE 2011
