Són les 7.30h del matí del divendres, 15 de juliol de 2011 (nervis, emoció, il·lusió, ... una barreja de tot). Anem cap a Ordino i a la sortida em trobo amb en Lluís, en Clave i un altre company, fem els comentaris normals, cadascú farà la seva cursa i jo els dic que el meu objectiu és anar passant les barreres horàries i no pensar en el final de la cursa, tots pensem més o menys el mateix. També trobo cares conegudes com els companys canaris d’en Paco que em diuen que ell no ha pogut venir perquè està a Rio de Janeiro, per motius de feina. Parlo amb un mexicà que ha vingut expressament per fer la Ronda.
A les 8h sortim tots quatre plegats d’Ordino i abans de la collada de Ferreroles (Km 17) els altres han marxat doncs jo decideixo anar a un ritme més lent perquè si vaig forçat no l’acabaré. És a partir d’aquí quan comença per mí la Ronda dels Cims.
En pujar aquesta collada els records venen al cap i començo a gaudir dels llocs per on passo, el passat estiu aquest tram va coincidir amb el recorregut de la Travessa Ordino/La Massana. Val a dir que tinc la sort de tenir una família a qui ens agrada la muntanya i encara que alguns tenen entrenadors personals, fisios, etc, jo tinc una companya única que a la vegada és la meva animadora, fotògrafa i supporter personal.
Però bé, tornem a la cursa, la baixada a Sorteny fantàstica, en el refugi (Km 21) trobo en Massa i la Mercè que arriba quan ja quasi marxo. A la portella de Rialb coincideixo amb “els sevillanos” que amb els seus comentaris et fan riure i oblidar la duresa de la prova.
Arribo a l’estany Esbalçat (Km 29) i de nou revisc records i emocions. A la Coma d’Arcalís (Km 32) retrobo l’animadora al peu del canó i després de menjar una mica surto sol gaudint pas a pas del camí d’aquest petit país que és Andorra. Abans d’arribar al Pic de Cataperdís (Km 34) sento una veu darrera meu que em diu: “tu eres montañero” i sorprès li responc que com ho ha notat. “Por tu forma de subir la montaña, yo también lo soy”. És en Manolo, de Lorca, i anem fent camí xerrant fins al refugi del Pla de l’Estany (Km 43).
Abans, als estanys de l’Angonella (Km 36) he de mirar dos cops per no equivocar-me i és cert, els dos canaris s’estan banyant!! Aquí retrobem el camí de l’any passat, així que jugo amb avantatge sobre els que fan la cursa per primera vegada.
Del refugi del Pla de l’Estany torno a sortir sol i encaro la pujada a la collada del forat de Malhiverns. Aquí dos companys joves d’Alacant s’apunten al meu ritme i pugem junts el sostre d’Andorra, el pic del Comapedrosa (Km 46) la baixada per l’estany Negre, el refugi, la Portella de Sanfons, el Port Negre i el Coll de la Botella (Km 56), on arribo a les 23h de divendres, on sóc rebut amb música marxosa pels voluntaris del control i per la supporter. Els meus companys alacantins decideixen abandonar perquè diuen no estar entrenats per aquest tipus de cursa. La Mercè en baixa un fins Ordino i jo continuo, de nou sol, però sota una lluna plena immensa i estimulant. Fins ara la cursa va bé, m’ho passo bé gaudint dels paisatges i dels companys de cursa que vaig trobant i sobre tot, sense pensar en el temps que em queda per davant.
La baixada a la Margineda (Km 70), la més dura, però no tant com l’any passat. Fins ara acompleixo amb les indicacions d’en Gèrard, el director de cursa juntament amb la seva companya Valérie, que ens va dir que era importantíssim arribar aquí “frescos”. Un dels seus objectius era que acabéssim la prova el 70% de corredors ... això seria més difícil!!
Un cop al pavelló, em prenc uns 40 minuts per descansar i sorpresa!! arriba en Manolo i em diu que ve amb mí, que fer-la sol és molt dur. I és cert, anem junts fins al final.
Us faig arribar així les experiències viscudes durant les primeres hores de la Ronda dels cims. Properament penjaré un altre post que seguirà explicant l'aventura. Espero ho gaudiu tal i com ho vaig fer jo!
